Llegenda


Nouvinguts i vellvinguts, sigueu tots



ben trobats. Diu la llegenda que Castellbisbal compta amb un dels diables més antic, de tots els Paisos Catalans. I com totes les llegendes, aquesta també té més o menys components de veritat. El que és ben cert, peró, és que el Diable conviuentre nosaltres des de fa més de 2000 anys. Com us anava dient, fa molts, molts
i molts anys que el Diable es va enfrontar amb una vella masovera de l'altra vora del riu. Aquesta, com que del Diable no en volia saber res, va fer mans i mánigues per entabanar-lo.

I és ben sabut que va aconseguir,
maliciosament, els seus propósits. El Diable, enganyat, va haver de complir la seva promesa, i va bastir un pont entre les dúes viles més properes,
Castellbisbal i Martorell. Aquest pont de qué parlem és el nostre conegut Pont del Diable, que tot i que alguns el volen fer de Martorell, la meitat és ben
nostra. Continuem. Així doncs el Diable, veient-se ensarronat, va fugir muntanyaamunt, amagant-se als boscos i serres de Can Coromines i Can Nicolau de Baix. Els castellbisba­lencs, homes i dones de seny, varen acollir-lo, primer amb cautela, peró després amb
simpatia i bones maneres. El Diable, agrait com estava, va tenyir tot el
terme d'una terra meravellosa, la coneguda Terra Vermella. Aquest era el seu territori. D'aquesta manera, a tots els habitants de Castellbisbal que
caminessin pels camins i corriols del terme se'ls queda­rien les potes-roges. D'aquí el mot que encara avui perviu i mantenim. Aquesta empastifada, que a priori podia ser vista com una malifeta
endi­moniada era, tot el contrari, una protecció de qué gaudien els castellbis­balencs i castellbisbalenques. Era el que ara en diríem una assegurança, ja que el Diable, només amb un cop d'ull, identificava els potes-roges, i sabia en tot moment que aquests eren els seus amics i amigues. Peró aixó no és tot, alhora servia perqué aquests fossin reconeguts entre els seus veins de Martorell, Molins de Rei, El Papiol, Sant Andreu, Rubí, Terrassa, etc.
Era tan gran la categoria que donava ser pota-roig, que els nostres avant-passats gau­dien d'uns privilegis com mai. Ningú gosava discutir o barallar-se amb un pota-roig per no caure en desgrácia, ja que tothom temia que
el Diable llencés damunt seu qualsevol terrible maledicció.

Els mesos passen, i la terra vermella que engalana el poble dóna molts bons fruits i collites excel.lents. Els vilatans estan contents i satisfets de tenir, entre ells , un hoste com el Diable. Per aquest motiu, als inicis, el poble passá a anomenar-se Benviure; aixó feia referéncia a com s'hi estava i s'hi vivia, de bé, per aquestes contrades.

Amb els anys, tots els actes del Diable son reconeguts com a bons i profitosos per als castellbisbalencs i castellbisbalenques, i són els altres pobles els que condemnen el Diable sempre que tenen desgrácies. Un exemple aclaridor és el següent. Mentre les viles properes a la vora del riu tenien por de l'aigua i de les seves riuades, sempre atribuïdes al Diable, aquí, a Castellbisbal, fruit de l'esforç de molts, aconseguim, ara fa 87 anys, que
aquesta arribi canalitzada de baix a dalt. I no sols arriba l'aigua l'any 1911,
sinó que aquesta ve acompanyada de la llum. "Aixó és obra del Diable" deien
molts dels nostres admirats veins. Va ser tan gran l'esdeveniment que els
nostres besavis i besávies decidiren de celebrar-ho més que mai. D'aquesta
manera, any rere any i fins al dia d'avui, el 20 d'a­gost celebrem la
nostra Festa Major. I com es evident, no és cap sant que venerem, sinó el
mateix Diable.(Un altra dia explicarem per qué l'església decideix bastir un
castell i posar-hi un bisbe, per fer front al Diable.) Peró encara us en diré
més. Quan fa 20 anys un grup de joves deci­deixen crear la Cuca i celebrar-ho pels carrers, no era més que una res­posta per retre homenatge al Diable, dansant tots junts pels carrers i places de la vila. D'ençá del primer Empaitafoc, que la preséncia del Diable i del poble al carrer en els moments de festa no ha faltat mai. Una preséncia no només lúdica, sinó també ritual. Als
castellbisbalencs i castellbisbalen­ques ens arribava la purificació mitjançant la llum i el foc, i el bateig mit­jançant I'aigua. Aquesta litúrgia, amb els anys, s'ha enriquit. Primer s'hi varen incorporar diables, després la canalla va imitar als grans i va fer la seva Cuca Petita, més tard es fa el Danissei, imatge totémica del Diable. Enguany tenim uns individus nous, els Capsigranys, que son els fills de la masovera que va engalipar el Diable, i que per purgar l'herencia, han vingut a viure a I'Eixample , i encara mes al gener del 2007 vam neixer els POTAFOCS diables infantils , ells seran els nostres successors . Tots ells són la humanització de la Festa. Per aquest motiu, d'enqá dos anys que el Diable, amb majúscules, vol compartir amb
nosal­tres la seva festa. Així doncs, el dia de I'Empaitafoc arriba pel carrer de Sant Mateu, procedent del torrent de Pegueres, l'estimat Personatge,que no és cap altre que el mateix Diable. Amb ell, tots i totes saltem i ballem
celebrant-ne la benvinguda. El Cap dels Diables, la Cuca, la Cuqueta, els
Diables, els Capsigranys, els Potafocs, els Aiguaders i tots els amics i amigues
del poble, ens vestim de festa, ens pintem el cap de color vermell, ens posem la barretinota, i sortim al carrer.

Aixó és tot, amics i amigues, si us ho
voleu creure bé, i sinó també, perqué com tota Ilegenda, no tot és veritat ni
tot és mentida.

El que sí que us diem és:

Visquin la rauxa i l'alegria, Visquin el Diable i la seva follia 

Manifest Empaitafoc 2010

Bona nit a tothom!



Un altre any ens trobem aqui per celebrar el nostre empaitafoc. Any rere any comptem amb tots vosaltres per gaudir d'aquesta festa, que ja s'ha convertit en part del nostre patrimoni cultural.



Darrera del foc, la llum i les corredisses hi ha la il•lusió de molta gent que dedica amb estima i esforç el seu temps a preparar aquest espectacle. Són molts els qui han deixat emprempta en aquesta festa, i és per això que cada estiu esperem retrobar-nos amb vosaltres.



Tot això no seria possible sense l'ajuda dels aiguaders, els veins que ens ajuden a agafar forces i la gent que ens ajuda a muntar. És gràcies a tots ells que una vegada més hem estat capaços de tirar endevant la nostra festa.



Aquest any, però, no ha estat fàcil ser aquí avui. Les retallades de pressupost, però sobretot, la mala gestió de la notra Festa Major, han fet capgirar l'empaitafoc i hem hagut de posar fil a l'agulla per aconseguir mantenir-lo com sempre. Sabem que estem en temps de crisi i que cal ajustar-nos el cinturó, però només demanem que es respectin aquells actes que donen continuitat a la nostra cultura i a la nostra identitat.



Amb tot, ens plantegem si qui ens representa com a poble s'estima l'empaitafoc de la mateixa manera que nosaltres ho fem. Del que sí que estem segurs és que tots els que sou aqui continuareu alimentant aquesta il•lusió i fent possible aquesta festa.



Gràcies a tots i totes i que comenci l'espectacle!